REFLEXIONS D'UNA CANDIDATA

És curiós com el run-run del cap de vegades no et deixa concentrar-te en altres coses.

Des del divendres que estic neguitosa, molesta, decebuda amb mi mateixa.

I ha sigut aquest matí quan m’he adonat del perquè: estic lluitant més del que hauria de ser per convèncer als meus amics de la importància de votar el diumenge que ve.

I si em costa tant convèncer als meus amics, que m’han escoltat, que em coneixen, que diuen que em creuen, com seré capaç de ser una bona política?

Em diuen que votaran a CIU o a Carmen de Mairena. I en el millor dels casos, no aniran a votar.

Perquè?

Amb què no estan d’acord?

Amb els 8 hospitals? Amb les 2 escoles diàries? Amb les 32.000 places de llars d’infants? Amb la solució al problema de la sequera? Amb les noves presons? Amb les inversions en Justícia?

O no estan d’acord amb el nou Estatut?

Aquest Estatut que ha permès que Catalunya tingués el major finançament de la seva historia i les inversions en infrastructures més quantioses que mai s’han fet?

Aquest Estatut que dona a Catalunya el més gran autogovern que mai ha tingut.

Què els queda doncs de l’acció de govern d’aquests quatre anys?

El soroll de l’independentisme?

Les relliscades dels d’Esquerra?

I al final la frase, la fantástica frase: ÉS QUE TOTS ELS POLITICS SÓN IGUALS.

I em miren a mi, dient amb els ulls i paraules, que jo no, que no ho soc. Però això no em tranquil·litza perquè penso que en el seu interior, pensen que ara no ho soc però que en futur si que em tornaré igual. Ara soc massa innocent...

No som tots iguals. No ho som.

No em refereixo a la honestedat i la honradesa. D’honestos i honrats són el 99% dels polítics siguin del partit que siguin.

Em refereixo que no és el mateix l’esquerra que la dreta.

No és el mateix perquè en la seva ideologia, la de base, la que està als llibres, no és la mateixa.

El socialisme prima el benestar del col·lectiu per davant de tot.

Pensa que una societat més feliç és aquella que és solidària amb els que no passen per un bon moment (perquè pot ser ells un dia ho necessitaran).

El socialisme pensa que la inversió en serveis públics de qualitat és el millor patrimoni que podem deixar als nostres fills.

L’esquerra pensa que aquests fills tenen tots dret a una educació de qualitat pública, amb igualtat de condicions per a tothom.

El socialisme pensa que les parelles han de tenir opció a tenir places d’escola bressol si així ho desitgen, places publiques, de qualitat.

El socialisme pensa que s’han de perseguir als delinqüents, no als diferents.

El socialisme pensa que la sanitat de qualitat ha de ser per a tothom i no només pels que se la poden pagar.

El socialisme català pensa que som una nació, que som catalanistes i federalistes, però en cap cas independentistes. Encaixem en Espanya i en Europa, formem part d’aquesta realitat i no volem més que l’autogovern que ens atorga l’Estatut.

No som iguals. No ho som.

Perquè la dreta de Convergència i Unió renega ara d’un Estatut i un finançament que també ha ajudat aconseguir, prometent una fórmula com el concert econòmic quan tots sabem que no es podrà assolir en cap cas per no estar encabit dins de la Constitució.

Perquè la dreta de CIU prima els drets individuals per damunt dels col·lectius.

Perquè la dreta de CIU practica la beneficència i el clientelisme. Menys llars d’infants públiques i si ajuts a les dones perquè cuidin els fills a casa.

Perquè la dreta de CIU creu en l’escola privada, concertada i religiosa, i tal i com va passar durant 23 anys, els recursos aniran cap aquest model, deixant a l’escola pública en un segon pla per tal de que hagi dos societats en un futur.

Perquè la dreta de CIU no prima la sanitat pública sinó que renega d’ella. No s’entén sinó com poden dir que 8 hospitals en els últims anys són massa.

Quin no haguessin fet? L’Hospital de Reus? És que no era necessari fer-ho? S’atrevirien a dir-ho?

Perquè la dreta de CIU pensa encara que hi ha catalans de primera i segona categoria, ho pensen.

El seu sistema oligàrquic fa que pensin que això de que l’esquerra hagi governat és un accident, un episodi que de tant en tant s’ha de suportar. Però ara ja és hora de tornar al poder. Per molts anys a més.

No som iguals. No ho som.

Durant 4 anys hem tingut en contra la crisi econòmica, els tots poderosos mitjans de comunicació i el Partit Popular a Espanya fent la major campanya anticatalanista que haguem patit com a país.

I amb tot això en contra, hem pogut fer la major acció de govern que mai ha tingut Catalunya.

Hem comés errors, molts segurament, però no és suficient motiu per negar o renegar del que s’ha fet.

Perquè sabem el que aquesta dreta va fer durant 23 anys. El que va fer i el que és pitjor, el que no va fer.

I pactaran amb el PP. Si ho necessiten segur. Com a catalans ho hem de permetre?

No puc deixar recordar el dia que el PP va guanyar les eleccions generals del 1996. La meva amiga i jo, segudes davant del televisor, sabíem que ja era inevitable el que realment va succeir en els següents 8 anys. Però ja era tard. Tots vam pagar molt car la decisió de canviar el nostre vot o de quedar-nos a casa.

No es tracta de voler tocar la fibra de la por del “que viene la derecha”.

Es tracta que està a les nostres mans el futur del nostre país, de les nostres fills, del nostre benestar. I depèn de nosaltres. De ningú més.

Article d’opinió d’Anna Pelaez publicat a la revista de Cambrils