PERFIL DE XAVIER SABATÉ AL PUNT

La pilota i el piano

art i símbols

El número u del PSC és un apassionat del futbol. Ho considera un art, com la música. És del Nàstic, però encara més del Barça

Només menja formatge, i compulsivament, en campanya electoral

Xavier Sabaté va néixer a Flix l'any 1953, però viu a Tarragona des de 1970. “Em sento tan tarragoní que fa dos anys que visc a els Pallaresos i m'enyoro. L'any que ve tinc previst tornar-hi. Però quan et fas gran, les teves arrels també les valores més. Quan surto del pont d'Ascó i enfilo cap a Flix, penso: ‘Aquest és el meu paisatge', àrid i poc convencional, sense el verd que agrada a tothom, però és el meu, amb el timó i el romaní”. Políticament té un discurs potent que diguem que brolla del nucli dur del socialisme, però el convido a no parlar de política, si és possible. “La política ho abarca tot i sempre em pregunto el perquè de les coses i qui les governa. Avui costa molt saber com es governa el món, perquè tenim els poders financers, del pensament, mediàtics, les grans corporacions. I haurà de tornar a haver-hi una primacia del poder polític, del poder dels ciutadans, perquè si no això de la democràcia seria un bluf. Alguns rivals en dirien intervencionisme, però ja estem parlant massa de política”. De quines altres coses li agrada parlar? “De música. Canto en una coral molt bona, la de la URV, toco el piano i m'agrada molt assistir a concerts de música clàssica”.

“També m'agrada parlar del Nàstic i del Barça”. Traspua barcelonisme i, tot i que intenta racionalitzar la seva passió, sembla que no ho aconsegueix: “A vegades penso que el futbol em pren massa temps perquè avui té un component comercial que se'ns escapa als aficionats, però sóc molt culer, sí. Em sé l'alineació de les cinc copes de memòria”. La recita sense vacil·lacions, com mon pare diu que aprenien les capitals a l'escola. Li pregunto si pesa més l'estètica o el simbolisme en el seu gust pel futbol, i desenvolupa els dos arguments. “Alguna vegada m'ho he analitzat. Primer, dominar una cosa rodona amb els peus i desplaçar-la 30 metres, als peus del company, és un art. Tot el que és complicat per a l'ésser humà m'interessa. Segon, amb el Barça, allò que és més que un club m'ho vaig creure de petit. Era l'expressió d'un país amb uns fets diferencials”. Recorda que el seu pare tampoc no era un gran barcelonista, però que de petit el portava al camp del Flix, i allà s'hi va enganxar, al futbol. “Al final gairebé tot és per contagi, perquè t'ho encomana algú. El meu avi era republicà i molt d'esquerres. Però era aragonès. El catalanisme me'l va encomanar una companya, mestra com jo. A través de l'educació veus la possibilitat de reduir les desigualtats socials i de fer un ensenyament arrelat al país, com a reacció a l'escola franquista uniformitzadora que jo havia patit”.

Intento estirar el fil dels contagis. Quins valors més li van transmetre? “El treball. El meu pare ha estat treballant al camp fins als 85 anys, i ara ja no ho fa perquè no el deixem. El treball et fa més persona. Als estius mon pare em cridava a les 6 del matí per anar al tros, a fer feines pesades sota el sol dur de Flix. Però ara li agraeixo profundament”. És cert que l'esforç físic ens dóna equilibri mental? “El quinto de cervesa més bo que m'he begut mai va ser després de descarregar un camió de 10 tones de sucre. En aquella època el treball manual era un punt d'orgull. Aquella sensació de ‘l'he descarregat jo sol' i, després del quinto, aquella sensació de felicitat...!”

I quan plegui de la política, tornarà a fer de professor? “Ara és més complicat que abans. Són uns herois, perquè la comunitat educativa és molt més complexa. Jo vaig fer també filologia catalana per poder dedicar-me a l'educació secundària i és el que m'agradaria fer si torno”. El que té més clar que vol fer quan abandoni el front polític és tocar millor el piano i més hores. “Què em reporta? L'harmonia entre elements que s'ajunten i formen una obra d'art. Quan canto amb la coral, en els assajos de tant en tant m'aturo per sentir el conjunt”.

Potser és un bon moment (o no) per preguntar-li per la mort. “La meva mare es va morir quan jo tenia 10 anys i aquell fet va ser tan dolorós que la mort no em fa por. Per molt que t'hi encaparris no hi ha remei. Em sap molt de greu la mort dels altres, però la meva no”. “Mon pare és molt creient, i suposo que a ell sí que l'ajuda; jo no tinc conviccions religioses, però sí una disposició a acceptar la mort que potser he copiat del meu pare”.

A Sabaté se li atribueix una obsessió política, el debat energètic, i com que anem acabant li plantejo si aquesta dèria té un detonant no polític: “Tinc un amic antinuclear que l'any 98 em va demostrar que en 250 anys ens haurem polit gran part del petroli i els combustibles fòssils. I les futures generacions pensaran ‘Com van ser tan rucs?' Jo a casa aprofito l'aigua que cau a la teulada”. La fixació, l'ha canalitzada a través de la política. Però la política té coses molt estranyes: “A mi no m'agradava el formatge. Però l'any 93, després de penjar els cartells d'una campanya electoral em vaig cruspir una pizza de quatre formatges. Vaig menjar formatge compulsivament durant tota la campanya, i després vaig parar. I ho he anat repetint. Fora de campanya només en menjo ocasionalment. He consultat amb els metges si és que el meu organisme demana fòsfor o què, però no m'ho han aclarit”. Quines coses.