LAICITAT ÉS CONVIVÈNCIA

Sempre he pensat que una diferència important entre la dreta i les esquerres és la idea de convivència. Mentre que per a la dreta la convivència és una qüestió principalment de seguretat, de possibilitar un ordre social que no impedeixi l’explotació de persones i del territori en favor dels interessos privats d’una minoria, per a les esquerres és una qüestió de dignitat de les persones, de construir espais comuns on l’exercici de la llibertat individual contribueixi a enfortir els valors comuns que garanteixin les més amplies oportunitats vitals per a la recerca, sempre difícil, de la pròpia felicitat.

La laïcitat, com a norma reguladora de la convivència lliure i pacífica dels que compartim un mateix espai públic, esdevé així una de les més importants aportacions del pensament progressista, -del lliurepensament Il·lustrat-, a la construcció de les societats obertes. Enfront dels que volen imposar com sigui els seus dogmes morals elevant-los a normes obligatòries de comportament, la laïcitat entén que, independentment de les cosmovisions culturals i/o religioses de cadascun, és possible una convivència basada en el respecte dels valors comuns –democràcia, dignitat de la persona i drets humans, igualtat de gènere, solidaritat- assolits des de la crítica, la raó, el progrés i el diàleg constructiu.

L’arribada de nouvinguts, treballadors migrants, a les nostres societats ha situat de nou la qüestió de la laïcitat en el centre del debat públic. Hem descobert, potser redescobert, la complexitat enriquidora del pluralisme cultural i religiós. Acostumats a un sistema de privilegis en favor d’una única confessió, la pluralitat religiosa ens planteja una nova mirada sobre el fet religiós, i les nostres secularitzades societats es plantegen els límits i els perills d’estendre aquests privilegis a totes les confessions. Ens preguntem si volem una societat fracturada en comunitats tancades cadascuna amb les seves pròpies normes de comportament social? O una escola a on per unes hores es separi als nens i nenes que fan una o altra assignatura de religió i els que no la fan? Les enriquidores festes multiculturals a on les diferències esdevenen aprenentatge de l’altre, poden ser un model social a reproduir?

Alguns defensem que, per sobre de les diferències, som capaços de construir un espai comú, un espai no d’asèptica i freda neutralitat, sinó articulat sobre aquells valors procedimentals que ens possibiliten ser més lliures, més nosaltres i més feliços -el respecte a la diferència, la no discriminació, el rebuig a la violència, la solidaritat vers als altres, la crítica dialogada, el dret al dret, l’educació per a la llibertat, etc.-. La laïcitat, com diem sovint, esdevé així l’arquitectura espiritual de les nostres repúbliques.

El desig de no tocar els privilegis de la seva religió, la por a la llibertat de les persones, la manca de confiança en el diàleg racional entre iguals, fan que no ens atrevim a regular com cal el pluralisme religiós i que no desenvolupem, des del patrimoni intel·lectual de la laïcitat, polítiques publiques de respecte a la llibertat de consciencia i religió. I, així, qüestions de transcendència vital per a la dignitat de les persones –per a la seva lliure consciencia individual- són decidides de forma sovint reactiva i contradictòria per autoritats municipals, equips escolars, direccions hospitalàries, etc., sobrecarregant-los de responsabilitats, i sense mitjans, en comptes d’avançar cap a un marc cívic comú, propi de societats obertes i avançades. Aquesta por a regular la llibertat de consciencia, aquest permanent “síndrome d’Estocolm” que evita sempre tocar els injustos i anacrònics privilegis d’una jerarquia religiosa clarament hostil a respectar les regles de joc d’una societat democràtica, fan que avui sigui la societat civil, organitzada i conscient, la que convidi a les seves institucions a la construcció dialogada del consens ciutadà i republicà en forma d’un Pacte Nacional per a la Laïcitat

Santiago Castellà

Candidat del PSC a les eleccions al Parlament a Tarragona